ELECCIONS-2007

 
ELECCIONS-2007
 
ELECCIONS-2007
 
 
ELECCIONS-2007.
Comentaris personals o memòries d'un president/presidenta de mesa.Eleccions municipals 2007. Barcelona.
.
Alexis Rosell

e-mail: alexisrosell@yahoo.es
..
...
....
 
Imagen
ELECIONS MUNICIPALS A BARCELONA. PETITES MEMÒRIES D'UN PRESIDENT/PRESIDENTA DE MESA ELECTORAL. Espero que ajudin algú altre a fer-se una idea prèvia del què li pot passar en un cas similar.
ELECCIONS MUNICIPALS 2007

Hi ha tres coses que no vull dir, per preservar el secret professional.
La primera és quins dos famosos hi havia a la llista dels electors del nostre col•legi electoral. L’un va venir força a primera hora. I l’altre no va venir. Crec que s’hagués notat molt, donada la seva mida. La segona cosa és que, per un petit accident, a un veí se li van veure les sigles de la llista de la papereta abans que jo la fiqués per la ranura. Que no pateixi, que no ho diré a ningú a qui va votar. I la tercera cosa és la manera d’escapolir-se de formar part de la mesa. S’han sentit notícies de gent que han fingit malalties per poder lliurar-se’n i que els han vistos per la fira del “Rocío” poc després. Jo vaig estar força marejat ja des de les vuit. A la reunió inicial fora al carrer ja hi ha havia algun suplent que fumava. El local estava viciat i a les onze un home va acabar d’adobar-ho posant-se a fumar a la porta. Vaig estar més marejat cap a la tarda, i a la cua dels jutjats, d’uns 150 m, perquè alguns fumaven molt a la vora meu i ni la màscara podia filtrar el fum. El mareig fa que perdis el coneixement durant unes fraccions de segon i, per inèrcia, el cervell agafa el fil del que estava fent abans de la manera que pot. És el que podríem anomenar obnubilació. La primera i la segona i la tercera nits després, només vaig poder dormir un parell d’hores, degut al dolor al pit, al malestar i al mareig. Però tot això que em passa des de fa anys no val davant la junta electoral de zona. Almenys, segons la veïna que em va confessar uns mesos abans que em nominaria a mi i als dos que em van acompanyar de vocals. Potser el nom de la veïna, amb un càrrec públic important, més val que no el digui. No cal dir que no li estic gens agraït, sinó més aviat tot el contrari. La salut o la vida valen més que 53 euros que és la dieta que donen. Per escapolir-se, el que sí val, apart fingir malaltia, és una altra estratagema que només requereix tenir molt barra. No la diré. Dues vegades els Mossos em van venir a manifestar l’advertència de part de la junta electoral (no sé pas exactament quina, ni va haver-hi manera d’esbrinar-ho: si la de zona, la provincial o la central) que podria ser penalitzada la meva deserció de la mesa amb tres mil euros i mig any de presó. Jo crec que en algun lloc vaig llegir que era menys temps. En tot cas, no solen ficar-t’hi per menys de dos anys de pena. En principi el mosso no podia entrar al local si jo no li’n donava permís, però se’l va agafar o va suplantar als membres de la junta electoral.

El que si puc dir és que vaig sentir vergonya aliena perquè al 010 una empleada de l’ajuntament de Barcelona es va indignar per la meva pregunta. Ella no veia cap relació entre els presidents de les meses electorals i els jutjats de primera instància. Per tant, no tenia perquè donar-me’n cap dada, com ara el número del que em corresponia per anar a lliurar-hi els sobres amb alguns documents de les votacions. També puc dir que el que em temia va passar. La gran majoria de gent són insensibles al fum del tabac. Tal com havia temut, un home es va posar a fumar al costat mateix de l’entrada del local. A cada elecció anterior havia vist aquesta escena. Però jo no ho vaig notar fins que ja tenia mitja cigarreta consumida. No és que no notés el fum del tabac. És que hi havia una mena de soroll de fons degut a que la nit anterior s’havia fet una celebració al local i a que pels voltants de tant en tant algú també fumava. I també el que va passar és que jo era bastant enretirat dins la sala. És inútil voler fer entendre el que em passa quan en respiro. Havia advertit al Mosso d’Esquadra que no volia de cap manera que ningú fumés pels voltants, dins el recinte escolar (tal com indicava un rètol a l’entrada del carrer, i axò és prohibit segons la legislació vigent). Només quan em va veure renyar al fumador de la porta va intentar acudir amb un somriure que al fumador li devia semblar de complicitat amb la meva actitud, perquè l’home de seguida va fugir cap el carrer a continuar fumant.
També puc dir que no em van agradar gens ni mica les presses sobtades del guàrdia urbà del capdavall de la Via Laietana perquè no arreplegués el paraigües que el meu company em passava per sobre el cotxe que havia parat perquè jo pogués baixar. Durant uns deu minuts hi havia hagut un petit col•lapse circulatori que ens va retenir una mica més amunt. Vaig retreure al guàrdia que allò no era precisament “facilitar el desplaçament” als presidents de mesa electoral per part dels cossos i forces policials. Plovia. Atiant la gent d’aquesta manera com feia ell era com poden venir els accidents. Poc després el vaig veure fumant i ja més tranquil.
La contradicció entre les diferents versions als reglaments del desplaçament del president de mesa fins el jutjat de primera instància es pot entendre. D’una banda, una versió diu que els cossos i forces de seguretat l’acompanyaran, i si calgués, dins un vehicle policial. Aquesta primera opció es contradiu amb la norma que obliga el president a lliurar sense dilació els sobres 1, 2 (i el D, que apareix després sobre la taula sense figurar al reglament) als jutjats. I és que el vehicle policial s’ofereix com a una possibilitat remota a avançades hores de la matinada. Una altra versió posa diferents opcions com a vàlides: vehicle propi, medis públics (autobús urbà, metro, taxis). Prometen l’abonament de la despesa, l’endemà, al Govern Civil, si hom els presenta el rebut. Pel BUS només val un bitllet ordinari. Els nocturns no deuen valdre. I el viatge de tornada no el deuen pas pagar. Les despeses l’endemà d’anar i tornar del Govern Civil crec que deuen valdre més que el que es pugui cobrar. La quantitat, en un lloc es diu que seran 8 euros, i en d’altres no s’especifiquen, donant a entendre que serà la quantitat íntegra del desplaçament d’anada (i tornada?).

Reconec que vaig fer malament algunes coses. En la versió que vaig lliurar primer a alguns interventors no vaig posar en lletres, a la columna anterior a la de les xifres, els vots obtinguts per cada candidatura. Sort d’una senyora apoderada del PSC que es veia ja molt veterana i que m’ho va fer notar. Tampoc havia posat en bolígraf les dades de la mesa a les ratlletes que la imatge del tampó deixava quan l’estampies als fulls de les actes. Havia d’haver deixat a la taula de l’entrada, junt amb la còpia de la llista principal, la còpia de la d’electors comunitaris o de la CERE. No en teníem de la CERA (residents espanyols a l’estranger). Però sí del CER que havien votat per correu. Un francès es va mosquejar una mica per la nostra manca de diligència. I va ser ell mateix al final qui descobrí en un extrem de la muntanya de paperam la llista que li corresponia. I es que les llistes estaven encapçalades per una llarga parrafada, enlloc de per les sigles més aclaridores de CER (electors espanyols d’Espanya), CERE (electors comunitaris a Espanya) i CERA (electors espanyols a l’estranger).
Hi ha algunes coses que els de les altres taules crec que no van fer bé. No van enganxar el sobre de votació davant i darrera l’urna com deia el reglament. I no van enganxar una còpia de l’acte d’escrutini a l’entrada del local al final de tot. Recordo que fa molts anys aquestes còpies s’enganxaven al mur de la finca a la part del carrer, al costat de la porta d’accés a la finca. Després, es van enganxar als vidres de la porta del local, crec que per la part de fora, i anys després, ja per la part de dins. Enguany només jo vaig enganxar la còpia de la nostra taula per la part de dins del vidre. Cap apoderada o interventora o vocal o president va voler corroborar la normativa.
L’administració va fer algunes coses malament també. El manual per als membres de les meses electorals redactat en català era tan ple d’errors ortogràfics greus que no vaig poder llegir-lo d’esgarrifança que sentia. Tal com em va recordar una electora que li havia tocat fa pocs anys fer de presidenta, a les instruccions sembla que no es tinguin en compte les necessitats fisiològiques del president. És a dir, que hauria d’estar sondat per no haver de marxar al lavabo a pixar, o bé (i aquesta és una idea nova en la qual jo no havia pensat) dur uns “dodotis” grans d’aquests d’ara per fer-s’ho a sobre. El permís dels vocals d’una hora per dinar no el vaig trobar enlloc escrit, però els de la taula d’enfront, que semblaven molt primmirats respecte a tots els reglaments, deien que era el costum. Si el president se’n va a dinar, aleshores un vocal hauria de fer de president, però això ja em sembla massa divergent respecte a les normes escrites. Per tant, vaig anar fent algun mos mentre era a la taula.
La votació pública on s’elegeixen els components d’una mesa sembla ser una fantasmada. Si és a l’atzar, aleshores com és que hi ha presidents que repeteixen a cinc eleccions seguides? En algun lloc vaig llegir que part dels components es tria pels grups polítics (potser només els interventors, com deia la noia simpatiquíssima del PP) i part per pur atzar. No sé si aquesta segona part es tria entre una llista ja seleccionada de gent selecta o si és després que es van rebutjant de la llista general els qui són bojos o subnormals. Una amiga em va explicar l’espectacle que representa veure una bona colla de subnormals votant. Imaginem ara per un moment tres subnormals profunds a la mesa de president i vocals. Es tracte d’un sufragi universal i, per tant, no en són pas exclosos almenys com a votants. El regidor del districte em sembla que em mentia quan tractava d’explicar-me o més aviat de no explicar-me com va aquest sorteig.
El programa del dia es divideix en 17 punts, més el complement d’ordre públic.

1 - REUNIÓ AL LOCAL ELECTORAL A LES 8.00 DEL MATÍ. Enlloc d’esperar al local ben bé, la gent sol esperar el cotxe de la guàrdia urbana que ve amb la documentació, al carrer, a l’entrada del recinte. Al local no varem veure les taules adients i varem posar les de l’escola, de moment, després de retirar moltes cadires cap els costats de la sala, fent-ne munts. La qüestió dels substituts no va trigar gaire a ventilar-se. De les 36 persones que devíem haver estat al principi a la sala, ja només varem quedar tres per cadascuna de les quatre taules. Però crec que fins a les 8.34 o 8.36 no varem començar a omplir l’acte de constitució de la mesa.

2- COMPROVACIÓ D’URNES, CABINES, SOBRES I PAPERETES. Les urnes són de metacrilat. La tapa costa molt d’aixecar. Només es pot fer amb una força suau exercida verticalment des de baix en un cantó. La cabina era molt precària, com ara el receptacle d’una dutxa d’hotel, amb una cortina metal•litzada. Hi havia 22 candidatures. Sort que jo ho vaig recordar. Les que hom esperava que serien més votades les van posar als munts del centre. Jo vaig enganxar amb un bocí d’esparadrap ample i fi que havia dut de casa un sobre a la cara anterior i una a la posterior. I un altre el feia servir per tapar la ranura de dalt, sense enganxar-lo, clar. De casa, vaig dur un bloc de paper DIN-A4 i tres bolígrafs, a més de l’esparadrap, el menjar, la beguda, el rellotge i la màscara antigàs. La urna es precinta amb unes etiquetes que et donen en un full que sembla tot d’una peça. Se’n posen una a cada junta de dalt, prèviament firmades pel president.

3- COMPROVACIÓ DE DOCUMENTACIÓ I IMPRESOS. El que ha de quedar més a ma és l’imprès on s’aniran apuntant els noms de les persones que votin (llista numerada de votants), i la llista dels electors CER. Això d’autocopiativa vol dir que si prems força quan escrius queden els fulls de sota també escrits. La CERE la tenia jo una mica amagada, fins que la va descobrir l’elector francès. La llista CER la tenia la vocal que es va posar al mig. I la llista en blanc per numerar, el vocal que es va posar a l’esquerra. De la CERE caldria haver-ne posat una còpia a la taula que varem col•locar de gairell a l’entrada. Només hi varem posar la de la CER. No ens va tocar la llista de la CERA (espanyols residents a fora). Hi ha tres actes que al final caldrà omplir: de constitució, d’escrutini i de sessió. Els certificats de votació o de no votació són una mena de talons on es posa el tampó i s’escriu que ha pogut votar i ha votat; o que no ha pogut votar, tot i volent-ho fer. Però molts, el que volien és que els posés el tampó a la targeta del cens. Això em semblava que no era al reglament, però alguna apoderada va dir-me que cap problema, que ho fes. De talons de credencials d’interventors no en teníem perquè la nostra taula no tenia cap interventor adscrit. Només la de la taula del costat va firmar com a interventora/apoderada a l’acta de constitució, després de mostrar-me la credencial emesa per la junta electoral de zona. Teníem tres sobres, dos marrons (1, 2) i un de blanc (D), però no teníem com feien notar els de la taula d’enfront, els rebuts de lliurament corresponents. El rebut va ser únic i me’l van donar al jutjat d’instrucció a les 23.00 h. En un full ens posaven una llista dels números de telèfons d’informació i de jutjats de primera instància que ens corresponien.

4- COMPROVACIÓ DE LES CONDICIONS DEL LOCAL ELECTORAL. Aquest punt hauria de ser el segon. Quan varem arribar, la sala d’actes de l’escola era atapeïda de cadires que devien servir per als espectadors de la funció de teatre o espectacle o conferència, de tant en tant. Crec que la guàrdia urbana va trucar a la junta electoral de zona, però la primera versió que va corre era que mancaven les taules adients. La segona va ser que sí que hi eren però que eren en un racó i que ningú les havia vistes.

5- RECEPCIÓ DE LES CREDENCIALS DELS INTERVENTORS, COMPARACIÓ AMB ELS TALONS I PRESA DE POSSESSIÓ DEL CÀRREC. Ens varen demanar, els representants de l’administració, el DNI i l’avís de correus amb el nomenament. Les petites insígnies dels apoderats eren plaques de 9 x 12 cm amb les sigles del partit i les duien penjades d’una cinta vermella del coll.

6 – ACTA DE CONSTITUCIÓ DE LA MESA. La barreja de gèneres gramaticals és un caos en tots els textos de les eleccions. També hom no sap mai si cal omplir els impresos en un idioma o en els dos. El que sí cal és omplir bé les caselles de l’encapçalament i signar, al final, els tres components de la mesa (president, dos vocals) i els interventors, si n’hi ha (que nosaltres no en teníem). També cal estampir-hi el tampó ben untat de tinta i escriure després les tres xifres identificatives (districte, secció, taula) als espais pertinents que deixa la marca del tampó. Suposo que el tampó cal estampir-lo a cada full, i per tant, cal separar les còpies de sota cada cop que s’estampeix. Cal omplir més d’un bloc, perquè els apoderats i interventors dels diferents partits te’n van demanant. A nosaltres ens en demanaven unes 5 o 6 còpies en total de cada cosa. Els d’ERC eren els que menys ens emprenyaven per fer-ho. Es mostraven molt submisos cap a mi.

7- COMENÇAMENT DE LA VOTACIÓ. No sé si ningú va pronunciar solemnement les paraules de “comença la votació”. Crec que només ho va fer d’una manera casual, entre dents. De fet, crec que varem començar 4 minuts tard. Ja hi havia una petita colla de gent esperant fora el local, a un costat de la porta, al recinte exterior d’accés.

8 – DESENVOLUPAMENT DE LA VOTACIÓ. Això que no es poden ajuntar els electors davant la mesa va quedar molt fora la realitat. Jo només demanava que s’apartessin quan tapaven el rètol groc identificatiu de la mesa. Els electors mai manifestaven espontàniament el seu nom al president. A vegades ni tan sols demanant-los el nom el deien. S’apropaven. M’ensenyaven la targeta del cens. El vocal de l’altra punta de taula els demanava el DNI. Ell pronunciava el nom i després anava apuntant el nom (i cognoms) a la llista numerada. I també el número d’ordre d’aparició davant la mesa i el número d’ordre de la llista del censats. La vocal del mig, al mateix temps, cercava a la llista d’electors que hi fos. A vegades no era a temps de dir-li a l’altre vocal que no hi era, i aleshores ell ratllava el nom per poder escriure’n un altre a la mateixa casella. El DNI, la targeta de resident o el permís de conduir moderns tenen un format similars, tipus targeta VISA. Potser també algun passaport dels moderns vaig veure de reüll, però no ho puc assegurar. Els DNI de les persones de molta edat eren dels de sanefes amples blaves, perquè deien que ja no els el poden/volen renovar. No vaig fer constar en acte la qüestió d’una electora que va venir amb una fotocòpia del DNI i el resguard de la policia acreditant que n’hi estaven fent un de nou que substituís el que va perdre o li varen robar. La cosa es podria haver agafat pel cantó bo i fer cas a les persones que la coneixien i donar-ho per bo, però jo i el qui va contestar el telèfon d’informació varem agafar-ho pel cantó dolent i no la varem deixa votar. Això sí, li vaig donar un certificat de no votació. De fet només venia acompanyada per una coneguda. Si haguessin estat set o vuit ...Una segona persona amb només fotocòpia del DNI s’ho va agafar millor i se’n va anar sense protestar.
Alguns matrimonis se sorprenien que figuressin enguany a taules diferents, i era perquè tenien cognoms de la primera meitat i segona de l’abecedari. Molts ens recordaven que la taula enguany “l’havíem” canviada de lloc. No tots els de cognoms iguals o similars figuraven a la nostra llista. Quan no hi eren, optaven per anar fent el tomb per les altres tres taules, més que per anar a cercar el seu nom a les llistes de la taula de gairell vora l’entrada. A la llista general no figurava la lletra C tal com estava anunciat al manual, quan l’elector havia optat per votar per correu. Així que, un cop més instruïts pels components de la mesa d’enfront, les hi varem anar ficant, en total només eren 12. Els comunitaris eren 8 i caldria haver-los senyalat amb una A, a la llista general. Però jo vaig optar, en previsió de futurs problemes, per fer-los apuntar al darrer full de la llista numerada. Enlloc de la paraula “vota” jo deia quan ficava el sobre dins l’urna “ha votat”/ “ha votado”, o, influenciat per un senyor amb molt de caràcter,”votó”. La dificultat meva era llegir de gairell el que el vocal de la punta escrivia, ja que la vocal del mig no solia aixecar massa els fulls de la llista de censats. Hi havia noms propis força llargs i complicats. Com que estava força marejat, en més d’una ocasió em vaig equivocar, però sempre esperava les correccions o l’aprovació del votant per fer caure el sobre dins. Cap a les darreres hores calia sacsejar la urna perquè acabés de caure bé dins i no quedés a ma d’algun desaprensiu. L’ambient es va anar relaxant i les normes també, cap a la tarda. Varem haver de treure la urna fora al pati per deixar votar a 7 dones invàlides a les 10.08-10.10, 10.19, 11.00, 11.36, 11.38, 15.05. Jo sabia que això es podia fer no perquè figurés al reglament, sinó perquè ho vaig llegir als comentaris d’Internet. Cap a les 10.20 una senyora pretenia domar-me odres a mi. Volia que fes introduir el sobre al seu nen, que venia amb una espasa de pirata. Vaig advertir el nen que en principi ell no podia estar allí. La vocal es va indignar per la meva negativa, però el nen em va entendre. La mare va tirar pilotes fora amb una afirmació explícitament falsa: “...Segur!”. Després ja varen anar entrant molts nens, alguns ben petits, i fins i tot nadons en cotxet. També molts gossos, per sort pacífics. Potser els havíem de fer passar per candidats, no ho sé. Els vocals van marxar un a les 13.30 i l’altra a les 14.30 per dinar i s’hi van estar una hora. No sé si es pot deixar dir un sobrenom a algú que vulgui ser anomenat com a tal. En tot cas, el jove que de broma el deia primer, després s’ho va repensar.

9 – FINAL DE LA VOTACIÓ. Es fa difícil assegurar que són les vuit del vespre exactes. L’apoderada del PP semblava que tenia pressa per ser ben puntual. Una hora i mitja abans ja ens anava avisant del temps que mancava, la qual cosa ens desesperava més. Si érem 4 presidents, un per cada taula, potser havíem de fer un bisbe i dir a la vegada la frase “conclou la votació” / “la votación va a terminar”. Només ho vaig dir jo. Un senyor es va donar pressa a entrar el darrer i creia que li donaríem pressa també per votar. Li vaig assegurar que no calia córrer, que si volia també es podia quedar a veure com comptàvem els vots, però sembla que això el va espantar encara més. De fet, uns minuts abans l’apoderada del PP va tancar la porta d’entrada al local com per ajustar-la i aleshores no la podia tornar a obrir. Sort que hi havia una porta lateral d’emergència, i sort que el mosso d’esquadra o algú altre va poder obrir al final la porta principal. Un cop tancat el local, varem posar una mica d’ordre a la paperassa de sobre la taula i a la que guardava en una cadira al darrere i vaig obrir els vots emesos per correu. Tots estaven correctes, amb el certificat d’inscripció al cens.

10 – VOTACIÓ DELS MEMBRES DE MESA (I INTERVENTORS). Ella no va voler votar. Ell i jo sí. És còmic haver de fer el paper de president i de votant a la vegada en una mateixa escena.

11- SIGNATURA DE LA LLISTA NUMERADA DE VOTANTS. Són uns quants fulls que cal signar per davant i per darrere, al costat, apart les signatures d’encapçalament i també al final dels noms (cosa que no sé si varem fer). I uns quants tampons els que cal estampir.

12- ESCRUTINI. Com molt bé ens va aconsellar prèviament l’apoderada del PSC més jove, varem treure els sobres i els varem comptar. Jo havia fet la proba de comptar coses sense atenció i sabia que comptar a 5 era el més fàcil. Varem anar fent munts de cinc sobres. Ens van ajudar les representants de l’administració i apoderades del PP i de no sé quin partit més. Jo vaig voler obrir sol la urna. Primer havia dit que no volia que ens ajudessin a “obrir i comptar”. Encara tenia en ment les històries que m’havien explicat de Cerdanyola del Vallès. Però les noies eren de confiança i després em vaig corregir i vaig dir que volia obrir sol la urna i que després ja podrien ajudar-nos. Els vots en blanc eren sobres sense papereta: en varen eixir 15, o un 4%. De vots nuls crec que no n’hi van haver. Un dubte era un sobre amb dos paperetes d’una mateixa candidatura. Ràpidament vaig explicar que calia eliminar una papereta i donar-ho per bo, però no sé si es van sotmetre van creure que allò estava al reglament. Una altre dubte era una papereta que al final varem descobrir que per darrere duia escita la frase “me voto a mi mismo”. Al manual no està clara la qüestió del vot nul. Sembla que hi predomina la màniga ampla i la versió de no declarar el vot nul a menys que estigui ratllat el nom d’algun participant. El primer recompte no quadrava, perquè el vocal va deixar una casella en blanc amb número d’ordre. Per tant, ens mancava un sobre o vot. Potser ho va fer subconscientment com una proba en blanc. Quan ja van quadrar les xifres, varem anar obrint els sobres i posant les paperetes en munts, un per cada llista. Després, varem comptar cada munt. Els munts comptats els varem posar a un cantó, en direcció travessada respecte als munts sense comptar. També el mateix vocal (arquitecte) es va equivocar al comptar un munt de 50 paperetes de CiU, que en realitat era de 52.

13 – ANUNCI DEL RESULTAT DE LA VOTACIÓ. El president hauria d’anunciar en veu alta el resultat de la votació en veu alta. La meva veu no és gaire forta. No hi havia públic. Ningú, tret de la simpatiquíssima apoderada del PP semblava interessat en la meva lectura. I no ho dic pas amb hipocresia això de simpatiquíssima. El nombre d’electors censats de la mesa és el nombre del CER (llista general que ja inclou els vots per correu) + els vots CERE. En el nostre cas eren 575 (llista general) + 12 (CERE) i hi vaig afegir 8 de correu que potser no tenia que haver afegit. Els vaig afegir perquè a la llista general original no estaven marcats amb una C, i per tant es deduïa que la llista dels votants per correu era complementària. Però no hagués hagut de sumar-los perquè de fet sí que hi eren, encara que sense la C. O sigui que varem posar 595 i havíem d’haver posat 587. No teníem cap certificat censal de casos especials. El nombre de votants era de 376, dels quals 15 varen votar en blanc. Vots vàlids 361. No hi va haver cap vot nul. El nombre de vots de cada candidatura, ordenades segons la publicació de la llista de les 22 al BOPB fou:

1- Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal (PACMA) QUATRE 4 VOTS

2- Partit Popular (PP) QUARANTA-VUIT 48 VOTS

3 - Convergència i Unió (CiU)
DOS-CENTS VUIT 208 VOTS

4 - Iniciativa Per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa Entesa pel Progrés Municipal (ICV-EUiA-EPM) VINT-I-TRES 23 VOTS

5 -Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal (Esquerra-AM) DISSET 17 VOTS

6 -Carmel/Partido Azul (PAZUL) CAP VOT

7 -Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal (PSC-PM) TRENTA-VUIT 38 VOTS

8 -Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) UN 1 VOT

9 - Solidaridad y Autogestion Internacionalista (SAIn) CAP VOT

10 - Por Un Mundo Mas Justo (PUM+J) UN 1 VOT

11 -Plataforma per Catalunya (PxC) CAP VOT

12 -Izquierda Republicana - Partit Republicà d'Esquerra (IR-PRE) CAP VOT

13 - Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's)
QUINZE 15 VOTS

14 - Centro Democratico Social (CDS) CAP VOT

15 - Barcelona per l'Autodetarminació (BxA) - Federació d'Independents de Catalunya (FIC)
CAP VOT

16 - Lluita Internacionalista (L.I.(LIT-CI))
CAP VOT

17 - Partit Republicà Català (RC) CAP VOT

18 - Els Verds – Alternativa Ecologista (EV-AE) DOS 2 VOTS

19 - Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei-ADD) UN 1 VOT

20 - Partit Família i Vida (PFiV) UN 1 VOT

21 - Partit Humanista (PH) UN 1 VOT

22 - Força Ciutadana - Fuerza Ciudadana (FC's) UN 1 VOT

VOTANTS: 376 / VOTS NULS 0/ VOTS EN BLANC 15/ NÚMERO D’ELECTORS CENSATS 575 + 12 CERE = 587) (vaig posar 595 per haver comptabilitzat dues vegades els 8 de correu)
Participació: 64%.


L’error de posar 595 enlloc de 587 se’l va ensumar l’apoderada del PP però només va arrufar el nas. I el vaig cometre degut a que a l’inspeccionar la llista del cens primer i no veure-hi cap C vaig deduir que la llista dels votants per correu que tenia apart era realment complementària. De tota manera, després, els de la taula d’enfront ens ho varen fer notar i el vocal va anar posant les C que calia afegir a la casella corresponent a la llista numerada. No va passar pas que algú votés doble, per correu i de presència.

14 – ELABORACIÓ DE LES ACTES D’ESCRUTINI. Un cop llegits bé, després de diversos intents erronis, els resultats, és fàcil omplir les actes d’escrutini. Són, com és d’esperar, les més sol•licitades. O potser m’equivoco, ja que el funcionari de correus insistia molt que volia que tanquéssim el sobre 3 i li donéssim, ja força temps abans del termini. Ens havia donat el xec amb els 53 euros i 34 cèntims per cobrar al BBVA. Jo creia que pagaven al final. Varem signar l’acta i vaig fixar-ne una còpia als vidres de la porta mirant enfora, per la part de dins. Varem donar actes a tothom que ens en va demanar. Vaig corregir el que em va demanar l’apoderada del PSC ja gran. Omplir l’encapçalament i la columna de les xifres expressades en paraules i posar a les ratlles del tampó les dades de la mesa.

15 ACTES DE SESSIÓ. Tothom preguntava què era un incident. Potser als pobles amb pocs votants tenen humor d’anar omplint anècdotes. Però aquí ho veiem complicat perquè, o bé posàvem tot el que volíem, que era molt, o ho callàvem tot. Varem optar per callar i posar una ratlla diagonal, tal com ens va aconsellar l’apoderada gran del PSC.

16- PREPARACIÓ DELS SOBRE DE DOCUMENTACIÓ ELECTORAL CORRESPONENTS A CADA UN DELS PROCESSOS REALITZATS. Com que només hi havia eleccions municipals (per llistes de regidors), la cosa era simple. Però el vocal i jo ja estàvem molt marejats. Sort de la vocal que va encarregar-se de demanar-nos per ordre els papers i de ficar-los dins. Primer varem començar pel sobre 3, ja que el funcionari de correus insistia tant i tant. El sobre D (blanc) ja l’havia preparat jo al migdia. Els sobre marrons 1 i 2 els varem tancar i signar davant i creuant el marge de la solapa engomada del darrere i varem estampir-hi allí també el tampó. El sobre D no figura al reglament.

17 – LLIURAMENT DELS SOBRES. El Mosso d’Esquadra només tenia clar que a ell l’anirien a cercar molt tard i que encara arribaria més tard a casa seva. Li vaig explicar que tot i que el reglament diu que les forces i cossos de seguretat han d’acompanyar el president (i el vocal que vulgui acompanyar-lo), no solen fer-ho. Al final, va demanar per telèfon què calia fer, i els de l’altra banda i ell va estar conforme en que hi anéssim en cotxe particular. De fet, un paper complementari ja ens ho permetia. Els 8 euros promesos pel ministeri de l’interior al president com a dieta de desplaçament es van esfumar. El funcionari de correus va recollir el tampó i la caixa de tinta corresponent i potser algun material d’escriptori més, però no el taló de certificats de votació. Varen quedar molts papers que no em vaig atrevir a posar dins la bossa de la brossa. Els vaig lligar amb esparadrap fent un sol paquet, dins la carpeta amb els altres tres (1, 2 i D). Primer havia engrescat al vocal per anar als jutjats en bicicleta, ja que ell era també un gran afeccionat, segons deia. Però la mica de pluja i el cansament el varen fer recular del seu propòsit. Varem anar-hi en el seu cotxe. Ell va deixar-me davant la porta al cantó oposat de la calçada, malgrat les protestes del guàrdia urbà, i jo vaig dirigir-me cap a la enorme cua de gent Via Laietana avall i carrer Consolat de Mar endins i encara enrere fent un doble sentit. Més d’un, de dos i de tres fumaven a la cua que es movia lentament. Tot i posar-me la màscara antigàs, potser per dur-la poc tivant, em tocava respirar fum de tabac. Vaig demanar passar al davant d’una parella per fugir del sotavent. Em sentia morir. Una mort desgraciada i trista i inútil. Però encara no era el moment. Algun teòric creurà que em sentia morir perquè l’angoixa projectava la sensació de mort, però no em sentia pas angoixat. Ningú es feia el boig allí, ningú es colava, ningú es burlava de mi per dur la màscara, al contrari, es queixaven de la contaminació que ells també havien de respirar per obligació. El meu company em va trucar que ja havia aparcat i que venia a acompanyar-me. Però jo vaig arribar a la porta i ell, encara no havia vingut. Només quan vaig aturar-m’hi va sonar el mòbil. El policia va entendre la situació i em va deixar continuar després. El company va venir al final i em va dir on havia aparcat i que no m’acompanyaria dins perquè patia que no li posessin una multa. Passaves per dins un arc detector de metalls desactivat i de seguida una policia et demanava el sobre D. No es va enfadar perquè no l’hi vaig donar de seguida, es va conformar tot pensant que no el tenia, però dos metres més enllà vaig recular o ella va venir al meu encontre per poder-l’hi donar. Vaig preguntar on era el jutjat número 36 i una altra policia em va dir que al tercer pis. Tots els participants a les meses semblaven molt més joves que jo. Eren les forces vives de la població. Forces vives i escamades. “—Caben ocho. Bueno, si caemos lo hacemos todos juntos”. “—No, si con lo que me pagan ya me podré echar unas vacaciones”. No era al tercer pis, sinó al cinquè. Tant se val. Allí les funcionàries es van mostrar molt amables i amatents, com saben ser-ho. Em varen donar el comprovant o rebut i em varen pregar que el conservés durant 15 dies per si de cas.

ORDRE PÚBLIC. El reglament diu que només poden entrar al local durant la votació: els electors (i assistents), els representants de les candidatures, els candidats, els apoderats i interventors, els notaris, els agents de l’autoritat requerits pels presidents, els membres de les juntes electorals, els jutges que els toqui, i els representants de l’administració. Que jo recordi no vaig demanar que entrés el mosso d’esquadra del segon torn. Però com que era tan maco ja m’estava bé. Era molt jove i de caràcter poc malejat. Però estava molt disgustat per l’horari i enyorava companyia.

NOTES FINALS. No omplir les actes abans de temps, per si hi haguessin errors, deguts a la informació inexacte de l’administració. Comptar primer els sobres al treure’ls de la urna. No omplir les caselles dels números de la llista dels votants abans que els noms. O fer-ho amb molta cura. Posar la C a la casella (on no hi sigui) a la llista dels votants que votaran per correu. Posar una A quan s’apuntin els noms dels comunitaris, barrejant-los amb els de la CER. Potser més val així enlloc de deixar-los pel darrer full. Suposo que si als jutjats hi ha secretaris que són capaços de signar per tres persones diferents (en fals almenys dues) com he vist que feien, també podran signar per nosaltres on haguem oblidat fer-ho. Per cert, que el rebut que em van donar al jutjat correspon a una altra mesa. La A enlloc de la B. I això que els la vaig dir pausadament. Sabia que m’engalipaven, però ho vaig deixar estar. Un consell per una altra vegada: passar-se els números de telèfons entre presidents de taula, per si hi ha algun incident pòstum. Molts telèfons d’informació només deuen funcionar bé el dia de les eleccions. Algun funciona abans i després. Cal anar provant-ho. Caldrà veure si en un futur el cost de les eleccions es redueix a la cinquena part, com es podria fer informatitzant-ho millor tot. I caldrà veure també si els components de les meses són voluntaris com passa, diuen, a França. De tota manera, els partits majoritaris haurien de renunciar a la cisa del 20% del total que recapten ara per poder abaratit tot cinc vegades. I haurien de fer un mini examen als voluntaris o triar-los entre el funcionariat expert. La poca participació es pot deure a la manca de credibilitat en el canvi més que en la credibilitat total en el sistema. El programa que ofereixen els partits al públic no és real. El real només es dóna a conèixer a la reunió de regidors electors. Voten només amb el sentiment. Pensem que els partits majoritaris un cop al poder actuen igual. I si votem ho fem més per castigar els enemics que per creure en les idees del partit. I si no votem potser és perquè votaríem a un partit molt minoritari que segur que no arribarà al 5% que cal per treure un regidor. Jo volia votar als enemics o als qui mai pactarien amb els qui més m’havien fet la guitza. Però vaig pensar que això era dividir el vot principal. I que alguna jugadeta del partit anti enemics encara estava per perdonar. M’hagués agradat votar a un partit minoritari, però al cap i a la fi pensava que era millor votar als qui als plens del districte es captenien millor. I potser també vaig votar influït per la presència del regidor del districte, al qui podria haver expulsat de la sala per fer una mica de propaganda electoral al respondre un comentari meu general. Jo li deia: “La gent voten però es pregunten si servirà per res”. Suposo que en general vaig ser massa estricte als ulls dels meus dos vocals. Ells no s’havien llegit el reglament. Jo no vaig aplicar normes que jo no hagués sofert estoicament i acceptat de bon grat per entendre que eren justificades, llevat del cas del nen amb l’espasa, no homologable. A mi no em van deixar entrar al local de votacions un cop quan era petit i acompanyava el meu avi. Però el segon cop ja sí em van deixar entrar. Ara, no anava amb cap espasa ni de joguet ni de veritat. També m’havia passat allò de no deixar-me votar per dur només el resguard de la comissaria del DNI. M’ha indignat un comentari fet com descobrint la veritat als nens, que preocupa que determinats barris de Barcelona hagin oblidat els drets humans i hagin votat el PP. És veritat, hem oblidat el dret humà a molestar els veïns amb les festetes nocturnes pels funcionaris d’esquerra de l’ajuntament de dues a cinc de la matinada amb altaveus a tota potència.

.....

 
 
Escríbeme
Me interesa tu opinión